No sé si has sentit ha dir algun cop la següent expressió : "El coneixement humà té límits, però la ignorància no". Molts filòsofs assenyalen com a punt de partida del camí cap el coneixement a la ignorància, i alguns també la situen al final. Potser el més assenyat, malgrat els nostres afanys de coneixement de la realitat, sigui seguir la dita atribuïda a Sòcrates : "Només sé que no sé res".

De fet es poden trobar reflexions sobre els límits del coneixement molt antigues, com per exemple la del filòsof Xenòfans (s.VI aC) : "Cap home conegué ni coneixerà mai la veritat sobre els Déus i sobre tot el que dic; doncs, encara que per atzar resultés que diu tota la veritat, malgrat això, ell no ho sabria. Sobre totes les coses (o sobre tots el homes) no hi ha més que opinió."

Segles més tard, un altre filòsof, I.Kant (s.XVIII), fent un estudi crític de les facultats cognoscitives humanes exposarà, al principi de la doctrina trascendental del judici ( del llibre Crítica a la raó pura) :" No només hem recorregut el territori de l'enteniment pur i examinat curosament cada part, sinó que, a més, hem comprovat la seva extensió i assenyalat la posició de cada cosa. Aquest territori és una illa que ha estat tancada per la mateixa naturalesa entre límits invariables. És el territori de la veritat - un nom atractiu - i està envoltat per un oceà ampli i tempestuós, vertadera pàtria de la il·lusió, on algunes boires i alguns gels, que es desfan ràpidament, produeixen l'aparença de noves terres i enganyen una i una altra vegada amb esperances fútils al navegant ansiós de descobriments, conduint-lo a aventures que no és capaç d'abandonar mai, però que tampoc no pot concloure mai."

Sembla ser, doncs, que estem abocats a no assolir mai el coneixement absolut, malgrat que ho intentem i estigui en la nostra naturalesa, com deia Aristòtil, el desig de saber.