La filosofia i el coneixement

- Racionalisme: situa a la raó com a font i origen principal de coneixement. Per R.Descartes (s.XVII) la raó té unes idees innates (virtuals) que s'han de desenvolupar. El coneixement s'obté a priori, amb anterioritat a l'experiència.

- Empirisme : la ment és com un full en blanc que cal emplenar amb l'experiència que s'obté amb la percepció resultant de les observacions externes del nostre entorn. A part d'aquesta experiència, el coneixement es forneix per les operacions internes de la nostra ment, percebudes i reflexionades per nosaltres mateixos. J.Locke (s.XVII) és un dels seus representants més importants, juntament amb D.Hume (s.XVIII) que, tot i acceptar l'experiència com a única font de coneixement, es dedicarà a mostrar les seves febleses i limitacions.

- Criticisme: tant la raó com l'experiència són necessàries per a obtenir coneixement. I.Kant (s.XVIII), fent una crítica agosarada de les pretensions de la raó i tenint en compte les febleses de l'experiència, exposa la necessitat d'una unió entre les dues per obtenir un coneixement mínimament segur dels fenòmens o allò que es mostra als sentits, malgrat que no és definitiu ni de les coses en elles mateixes o noúmens.

- Intuïcionisme : no es tracta ben bé d'un corrent filosòfic però si d'una tendència iniciada per H.Bergson (s.XIX), que defensa la possibilitat d'un altre origen de coneixement diferent als que s'havien tractat fins aleshores : la intuïció. La intuïció es presenta de manera sobtada, com una espècie de bombeta interior que no es pot justificar de manera racional, i en aquest sentit és molt limitada.

- Autoritat : a partir de la tradició, dels llibres, dels coneixements establerts per societats anteriors, de teories i lleis científiques ...

- Revelació o Fe : a partir de creences, dogmes establerts... No sempre es considerada com a font segura de coneixement.