Text : J. Piaget La epistemología genética Ed. Debate M. 1986

La formació dels coneixements (psicogènesi)

La millora que presenta un estudi del desenvolupament dels coneixements que es remunti fins a les seves arrels ( però de moment sense fer referència als pressupòsits biològics) és la de proporcionar una resposta a la pregunta de la direcció de les activitats cognoscitives inicials. Limitant-nos a les posicions clàssiques del problema, no podem deixar de preguntar-nos si tota la informació cognoscitiva emana dels objectes i ve des de fora a informar al subjecte, com suposava l'empirisme tradicional, o si, al contrari, el subjecte té des del començament estructures endògenes que imposaria als objectes, segons les diverses varietats de l'apriorisme i innatisme. Però, fins i tot multiplicant els matisos entre les posicions extremes ( i la història de les idees ha mostrat el nombre de combinacions possibles), el postulat comú de les epistemologies conegudes és suposar que a tots els nivells existeix un subjecte que coneix les seves capacitats en diferents graus ( encara que es redueixin només a la percepció d'objectes ), objectes que existeixen als ulls del subjecte ( fins i tot si es redueixen a "fenòmens"), i sobre tot instruments d'intercanvi i de conquesta ( percepcions o conceptes ) que determinen la trajectòria que condueix del subjecte als objectes i a l'inrevés.

Ara bé, les primeres lliçons de l'anàlisi psicogenètic semblen contradir aquests pressupòsits. Per una part, el coneixement no prové en els seus orígens ni d'un subjecte conscient d'ell mateix ni d'objectes ja constituïts ( des del punt de vista del subjecte ) que s'imposarien; més aviat resultaria d'interaccions que es produeixen a mig camí entre els dos i, per tant, depèn dels dos a la vegada, però amb una indiferenciació completa i no com intercanvis entre diferents formes. Conseqüentment, si no existeix al començament ni subjecte, en el sentit epistèmic del terme, ni objectes, ni tampoc instruments invariants d'intercanvi, el problema inicial del coneixement serà el de construir aquests mediadors: partint de la zona de contacte entre el propi cos i les coses es dirigiran cada cop més cap a les dues direccions complementàries de l'exterior i l'interior, i d'aquesta doble construcció progressiva depèn l'elaboració solidaria del subjecte i dels objectes.

Efectivament, l'instrument d'intercanvi inicial no és la percepció, com els racionalistes han atribuït amb massa facilitat a l'empirisme, sinó més aviat la mateixa acció amb una plasticitat encara més gran.

pp. 41-42